FESTIVA POESIA LLEIDA 2026. Atri Digital
L’any 2000, l’artista Àngel Jové (Lleida, 1940 – Girona, 2023) es tanca, tot sol, al Dipòsit de l’Aigua de Lleida. Amagat en aquest soterrani, com si l’art retornés a la catacumba, i amb la idea de fer-hi una exposició (que, de fet, mai no es va arribar a realitzar) escampa obres seves per terra, als murs o entre columnes i les documenta fotogràficament. És un exercici de profanació que confronta l’espai amb el buit que l’espai amaga.
El dipòsit és una catedral abandonada d’on l’aigua es resisteix a marxar del tot. Els objectes que l’artista hi disposa (botelles d’aigua retorçades, cadàver de guineru, cadira en flames, roba, arengades, quadres monòcroms…) no fan altra cosa que subratllar aquests buits. A les fotografies que Jové revela cada dia frenèticament, en total més de mil, sempre hi surt la mateixa cosa: no-res.
La càmara documenta tossudament aquest res. Les instantànies manifesten ombres de les ombres, imatges que s’esvaixen amb algun reflex inesperat de tant en tant. De fet, la mirada si ho és de debó, és ineveitablement tèrbola, difusa i una mica esborrada. O, com Àngel Jové escriu en una de les parets del dipòsit: “per sempre, els ulls foscos”
L’any 2000, l’artista Àngel Jové (Lleida, 1940 – Girona, 2023) es tanca, tot sol, al Dipòsit de l’Aigua de Lleida. Amagat en aquest soterrani, com si l’art retornés a la catacumba, i amb la idea de fer-hi una exposició (que, de fet, mai no es va arribar a realitzar) escampa obres seves per terra, als murs o entre columnes i les documenta fotogràficament. És un exercici de profanació que confronta l’espai amb el buit que l’espai amaga.
El dipòsit és una catedral abandonada d’on l’aigua es resisteix a marxar del tot. Els objectes que l’artista hi disposa (botelles d’aigua retorçades, cadàver de guineru, cadira en flames, roba, arengades, quadres monòcroms…) no fan altra cosa que subratllar aquests buits. A les fotografies que Jové revela cada dia frenèticament, en total més de mil, sempre hi surt la mateixa cosa: no-res.
La càmara documenta tossudament aquest res. Les instantànies manifesten ombres de les ombres, imatges que s’esvaixen amb algun reflex inesperat de tant en tant. De fet, la mirada si ho és de debó, és ineveitablement tèrbola, difusa i una mica esborrada. O, com Àngel Jové escriu en una de les parets del dipòsit: “per sempre, els ulls foscos”
Punt d’informació, atri digital, botiga, adoberies i lavabos.
