Aquest guaix de Manuel Viola, inèdit, és probablement la seva primera obra pictòrica coneguda. Va ser creada en unes circumstàncies històriques extraordinàries que el transformen en un testimoni excepcional. Viola havia entrat en contacte amb el surrealisme en una edat molt jove, cap al 1930, a través del grup de Lleida en què militaven Antoni Garcia Lamolla i Leandre Cristòfol. Les obres d’aquests artistes, com és conegut, adoptaven un surrealisme subtil, amb una paleta restringida cap als grisos, blaus i blancs i amb preponderància del dibuix. Aquí en canvi, ens trobem amb una obra de força i afirmació, ben propera a les imatges carregades de color i impuls que omplen els escrits de Viola a La Main à plume (la revista de caràcter surrealista que el seu grup de publicava clandestinament en el París ocupat). La figura, que recorda a un ocell amb un enorme ull tractant d’emprendre el vol amb unes ales un pèl curtes, s’aixeca davant nostre amb un gest d’esforç suprem, per mostrar-se amb tota la seva potència i riquesa intensament irisades, mentre al fons sembla cridar-lo una esfera de color lila, la qual té l’aspecte d’un sol amagat per l’eclipsi. És una d’aquelles “maravillosas apariciones” de les què parla Viola quan escriu.les imatges surrealistes de Viola sempre són combatives, ja que, com hem vist, entenia el surrealisme com una forma de destrucció i superació d’una realitat denigrant. En el nostre cas concret, tenint en compte el moment específic de la seva creació, és fàcil veure-hi el símbol de l’artista combatent que, un cop més, s’aixeca contra la injustícia en un ambient encara incert, però amb indicis d’esperança.
Jordi de Nadal