Reclòs_osa
El context de reclusió involuntària que ens ha fet viure la pandèmia ens ha posat a prova, social i psicològicament. Reflexionem de manera atemporal sobre el que suposa estar reclòs o reclosa.
Dia de nieve. Pontons
Jaume Morera
En ruinas IV (Nocturno 2)
Soledad Sevilla
Dormitorio
Joaquim Ureña
Biblioteca
Neus Buira
S.T (En niguna parte)
Juan Pablo Ballester
La pesadilla
Alfonso Costa
El yacente: sombras llenas I
Eulàlia Valldosera
Monòleg del jo
Francesc Abad
Dia de nieve. Pontons
1885 -1890
El món s’atura de cop i l’ésser humà desapareix de l’espai comú. Les persones deixen de trobar-se en societat per refugiar-se en l’espai íntim i propi. Una filada de petjades al mig de la neu i la llum d’una petita flama, suggereixen la presència humana.
En ruinas IV (Nocturno 2)
1994
El confinament ens obliga a reflexionar sobre les implicacions que suposen la desaparició i l’aturada. Percebem la tensió entre l’interior i l’exterior d’una arquitectura buida i desolada.
Dormitorio
1996
Els espais interiors esdevenen nous paisatges, i les finestres cap enfora un enyor. L’habitació és el reflex del món més íntim.
Biblioteca
2000
Confinats redescobrim espais quotidians. Les distàncies, els objectes, la llum, adquireixen nous significats quan no podem viure amb res més. La biblioteca esdevé una exposició pública del propi món.
S.T (En niguna parte)
1999-2000
Quan ens sentim com ocells engabiats, l’espai que ocupem ens oprimeix i ens trastoca la realitat i el pensament. Un personatge afronta els propis temors amb aparent violència, envolcallada pel seu entorn domèstic.
La pesadilla
1974
La impossibilitat de sortir del nostre espai ens pot arribar a provocar accions obsessives i tenir conseqüències psicològiques. Una estança indeterminada i buida, i un llit del qual emergeix una figura informe: un malson.
El yacente: sombras llenas I
1993
En soledat, trobem en els espais que habitem el rastre de coses passades, el nostre cos ho ocupa tot i es converteix en l’element principal. A partir del propi cos redescobrim l’espai quotidià.
Monòleg del jo
1997
L’aïllament social en fa retrobar-nos amb nosaltres mateixos. Les paraules escrites sobre el marbre esdevenen reflexió d’una veu callada que convida a l’espectador a no oblidar.
